dimarts, 9 d’octubre de 2012

EXCURSIÓ DIUMENGE 14 d´octubre del 2012 :" VOLTA PER LA SERRA DELS BUFADORS I EL SANTUARI DE BELLMUNT. "


EXCURSIÓ DIUMENGE  14  d´octubre del 2012  :

" VOLTA PER LA SERRA DELS BUFADORS I EL SANTUARI DE BELLMUNT. "

Reloj  DURADA : 2 1/2 HORES + visita santuari de Bellmunt 

Demonio  DESNIVELL :    400 m d´ascens reals

Tortuga  RUTA CIRCULAR  :  5´24  KM.    Cal portar bon calçat, l'esmorzar i el dinar, aigua, gorra, i roba adien
Confundido  DIFICULTAT :  baixa  

Auto  SORTIDA :    8 : 00 hores DEL BAR NÚRIA.... VENIR PUNTUALS I ESMORZATS
                    8: 35 hores  AL BAR L´ESPORT DE BESALÚ Per la gent que vingui de l'Alt i Baix Empordà, Pla de l'Estany, poden quedar a les 8,35 a Besalú)
                         9 : 30 hores   Besalú - Olot - Les Preses - Túnel de Bracons - Torelló - agafar la carretera de Ripoll fins a Sant Quirze de Besora - sortir a S. Quirze - agafar la carretera de Vidrà, i ens trobarem a Sta Maria de Besora per continuar tots junts. 

I d'allà per la cta de Llaers, fins al Coll del Beví,  on es deixaran els cotxes i començarem l'excursió.

Hora de trobada a Sta Maria de Besora a les 9,30 del matí.

El coordinador és en Jaume Villalón, telefon de contacte 629 56 28 05
 
Cal portar bon calçat, l'esmorçar i el dinar, aigua, gorra, i roba adient 

Jaume Villalón
 
Girona


BELLMUNT




     

2.- Els Bufadors de Beví


 
la serra dels Bufadors
Ruta:
Caminada per conèixer un racó esplèndid, d'una gran bellesa i amb un encant màgic: la serra dels Bufadors. Es diu així per uns forats i escletxes que hi al terra i per on surt corrent d’aire. El lloc té un microclima especial (trobareu grans blocs de roca coberts de molsa i una vegetació ben diferent a la de l'entorn) degut a la seva situació en la part obaga de la serra.

Caminada circular que dóna la volta a la serra dels Bufadors. L'aproximació en cotxe la farem per la pista forestal que surt de Santa Maria de Besora  en direcció a Llaers i a Ripoll. El traçat no presenta dificultats: inicialment és planer per la part assolellada i de tornada, per la part obaga.

Temps i distància:
2 hores i 30 minuts.
5,24 kms.

Dificultat:
Baixa.

Punts d'aigua:
Sense punts d'aigua.

Recorregut:
Per arribar al punt de sortida farem l'aproximació en cotxe: agafarem la carretera C17 en direcció a Puigcerdà i entrarem al poble de Sant Quirze de Besora  per la cruïlla dels semàfors. Hem de passar per sobre el pont del riu Ter  i al final del pont, enfilar a l'esquerra per la carretera BV5227. Travessarem la via del tren i seguirem durant uns 7 kms., fins arribar a Santa Maria de Besora . Quasi al final de la recta que travessa el poble, trobarem a mà esquerra la senyalització que indica "a Ripoll per Llaers ". Hem d'agafar aquesta estreta pista cimentada que recorre un paisatge molt bonic i que està en prou bon estat per poder-la fer amb un vehicle tipus turisme. Cal que aneu alerta ja que els revolts són molt tancats i constantment trobem pujades i baixades pronunciades. Després de recórrer 3,5 kms. arribarem al coll de Beví  on aparcarem el cotxe: serà el nostre punt de sortida i arribada.

Iniciarem el recorregut tot reculant de baixada per la pista per on hem vingut i fins trobar, a 300 metres i a la dreta, una cruïlla amb l'indicador de Mas Veí . Agafarem la pista que marxa en sentit nord-est i que ens portarà a fer planerament tota la cara assolellada de la serra dels Bufadors  (aquest mateix camí tomba cap a la part obaga en el seu tram final). Primer trobarem una ampla plana  a la nostra dreta (hi acostumen a aparcar vehicles) i a continuació l'indicador  dels bufadors. Farem la baixada per un ample camí de pedra en sentit nord fins que, en la seva part final, trobarem un altre indicador  que ens farà desviar cap a llevant per un agradable corriol: hem passat de la banda solella a l'obaga. Trobarem un tercer indicador  en el qual hi podrem llegir una interessant explicació de l'entorn que trobarem. En aquest punt, hem d'agafar el camí que marxa un xic enfilat per la dreta i que ens portarà a trobar els primers forats .

L'indret  no és gaire gran, de forma allargassada i un pèl estret. Ens hem de fixar en els forats que es van trobant de forma dispersa al terra. Si hi acostem l'orella, notarem que l'aire que surt és fred i, a vegades, es pot arribar a escoltar com l'aire xiula en el seu interior, d’aquí el nom de bufadors. El terreny és inestable i es recomana no entrar dins dels bufadors. Val la pena entretenir-se una estona per tota la raconada. L'entorn és màgic i el silenci, especial.

 

Continuarem el recorregut pel corriol que marxa en direcció est. El camí es comença a enfilar per anar a buscar la carena i, la part final del recorregut, ja la farem tota per la part alta de la serra.

En arribar a la carena trobarem una bifurcació de camins: un baixa en direcció sud cap a la cara solella i l'altre puja en sentit est, que és el que nosaltres hem d'agafar. Arribarem al Collet dels Bufadors  on podrem veure (aneu alerta amb l'estimball i sigueu prudents!), una magnífica vista tant del recorregut que hem fet com del poble de Santa Maria de Besora. Al fons, la serra de Bellmunt. Continuarem carenejant i resseguint el corriol. Durant el recorregut veurem, a la nostra esquerra, la cara sud del Pirineu, amb el Puigmal destacant, i també el castell de Llaers en primer terme. També passarem per un racó farcit de boix grèvol , un arbre escàs i molt bonic, tant per la seva fulla com per les boles vermelles que regala quan floreix. El tram final del recorregut el farem en sostinguda baixada fins arribar al coll de Beví, punt on trobarem la pista encimentada on hem deixat aparcat el cotxe en arribar. La tornada amb el cotxe la farem pel mateix camí per on hem vingut.

                                                                              
 



 






Foto de  Castell de Montesquiu-Serra dels Bufadors  
Foto de  Castell de Montesquiu-Serra dels Bufadors   
NI EL COORDINADOR NI LA COLLA PERDUTS  ES FAN RESPONSABLES DE QUALSEVOL INCIDENT... ÉS DEURE DE L´EXCURSIONISTA  ESTAR FEDERAT A LA F.E.C.C... I PORTAR LA TARGETA , QUÈ ÉS L´ASSEGURANÇA EN CAS D´ACCIDENT.     

                                       Foto de  Castell de Montesquiu-Serra dels Bufadors            
                                             cerca de  Montesquiu, Catalunya          
         SOMS UNA COLLA I ENTRE TOTS FEM UNA TERANYINA....!!

                   
    
          HISTORIA DE L'ESTELADA
La bandera estelada és la de combat. Tal com diu l’article 3 de la Constitució provisional de la República Catalana (la carta magna de la Catalunya Independent), redactada i aprovada l’any 1928 a Cuba per l’Assemblea Constituent del separatisme català, "La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres roges damunt de fons groc, amb l’addició, en la part superior, d’un triangle blau i estrella blanca de cinc puntes al centre del mateix."
El fet d’haver-hi, en la nostra bandera de lluita, un estel ve de lluny. L’estel solitari simbolitza, ja per ell mateix, la llibertat nacional, la Independència. Si donem un cop d’ull a les banderes dels estats independents i de les actuals nacions sense estat, en moltes hi sovintegen estels. De tots aquests estats independents, el més antic de tots és Cuba, colònia espanyola fins l’any 1898. Cal recordar que la lluita de Cuba per la seva independència era ja seguida amb atenció pels catalanistes del segle XIX. Per tant, no és d’estranyar que la simbologia dels cubans insurgents hagués influït d’allò més en els independentistes que apareixen ja en aquells grups catalanistes. Al respecte podem afegir que, un cop acabada la guerra de la Independència de Cuba, es va crear, a Santiago, l’any 1906, el Centre Catalanista de Santiago de Cuba, on ja s’hi podia veure la primitiva versió de la bandera catalana estelada: al mig d’una senyera catalana hi lluïa un estel blanc de cinc puntes.
 
El primer estel amb clara intencionalitat nacionalista que es coneix a Catalunya és de data anterior, de 1904, i té a veure amb la Unió Catalanista . Es tracta d’un segell commemoratiu de la presa de possessió per part de la Unió del Pi de les Tres Branques.
 
Més tard, el 1906, apareix un estel a la capçalera de la revista “Fora Grillons!”, feta a Santiago de Cuba per exiliats catalans (publicació que ja reivindicava sense embuts la independència de Catalunya). A la dècada dels anys 20, un cop acabada la 1a Guerra Mundial, es respiren vents de llibertat, propiciats pel president dels Estat Units d’Amèrica Woodrow Wilson. La Societat de les Nacions provoca esperances infinites… Molts pobles veieren clara la seva oportunitat històrica d’alliberar-se, i així ho aconseguiren la República Txeca, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Armènia al llarg de l’any 1918; altres pobles com Ucraïna, Bielorússia i Geòrgia, són proclamats independents però tot seguit són ocupats pels soviètics.
 
A totes aquestes nacions que aspiren a alliberar-se s’hi comencen a mobilitzar grups de pressió en medis internacionals. En el cas català, el Comitè Pro-Catalunya fou un dels més actius. Precisament en aquestes circumstàncies es veié la necessitat de dotar-se d’un símbol que representés les aspiracions catalanes, i, és clar, en ell hi apareixia un estel.
 
Fou a partir de llavors que ja es comença a sentir parlar de la bandera estelada. El seu disseny és, segurament, de Vicenç Albert Ballester, on el triangle blau representa el cel blau de la humanitat, i en el seu centre hi llueix l’estel blanc que representa la llibertat. La primera fotografia on apareix la bandera és en una publicació de 1918. Es tracta del butlletí “L’intransigent”, on es reproduïa una foto d’uns joves nord-americans i uns separatistes catalans subjectant les dues ensenyes. D’altra banda, també el 1918, es posa en circulació una vinyeta –un segell sense valor postal– dedicada a la futura Societat de les Nacions, on també apareix una estelada.
 
D’estelades en trobem dues més. Una en el darrer número de “La Tralla” (revista independentista radical dels anys 20/30), abans del cop d'estat de Primo de Rivera, i una altra en un document imprès pel Comitè Pro-Catalunya escrit en català i en àrab, per tal de saludar i encoratjar a un dels dirigents del Marroc revoltat contra Espanya.
 
Les banderes estelades segueixen apareixent en publicacions separatistes catalanes. L’Estelada acompanyà Macià en l’intent d’invasió de Prats de Molló , l’any 1926. Apareix entre els voluntaris catalans a la presó i quan foren conduïts a París per tal de ser jutjats. Existeixen, també, fotos dels conjurats amb l’estelada a diferents llocs…
El 1928, amb la presidència de Francesc Macià de l’Assemblea Constituent del separatisme català, l’estelada torna a ésser present, i els separatistes catalans se la fan seva.
En aquesta època comença un costum que és vigent fins als nostres dies, que consisteix en sempre que mor un patriota català, es tapa amb una tela negre el tros de l’estelada en el que hi ha les quatre barres de la bandera catalana, assenyalant que el poble està de dol, i en canvi l’estel queda a la vista indicant que la lluita continua.
Arriba, més tard, el període de 1931 a 1936, on segueixen apareixent estelades. Moltes d’elles són a dues tintes -degut a la falta de diners-, però se segueix parlant a tort i a dret de la tradicional estelada del triangle blau i de l’estel blanc. Arriba la dictadura franquista…Com a resposta a l’ocupació feixista espanyola es crea el Front Nacional de Catalunya (FNC), que fa servir indistintament la bandera catalana i l’estelada.
Als anys 60, però, dins de la secció universitària del FNC es crea una escissió, que pren el nom de Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Com que aquest partit vol deixar clara la seva orientació socialista-marxista, és lògic que pensin en canviar el color de l’estel per un de roig. Així, el 1969, comença a aparèixer en l’òrgan del PSAN la nova estelada.
A mitjans dels anys 70 sorgeixen friccions dins del PSAN, desembocant en una escissió: el Moviment d’Unificació Marxista, que passa a fer servir l’estelada roja dins d’un triangle blanc, i el PSAN que passa a fer servir la de l’estel roig i el triangle groc. La unificació de les banderes amb l’estel roig en una de sola fou molt lenta, fins que el MUM i el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) desapareixen, essent, a partir d’aleshores, la bandera de l’estel roig i el triangle groc l’ensenya dels independentistes socialistes i/o comunistes.
Actualment és d’allò més comú que els dos tipus d’estelades (les clàssiques i les roges) siguin usades indistintament.
El que és una vergonya és que, actualment, partits i organitzacions polítiques que no passen de ser regionalistes usin la nostra bandera de combat. Per a nosaltres, com a independentistes catalans, és una ofensa i una vergonya. L’estelada és només per als independentistes, no per a caragirats ni per a botiflers!